A Turquia, el Tribunal Constitucional també juga a fer política. La decisió d'il.legalitzar el Partit de la Societat Democràtica (DTP), és un autèntic atemptat a la política de diàleg en relació al conflicte kurd encetada pel govern renovador i islamista moderat d'Erdogan. El DTP és una força que va obtenir 21 dels 550 diputats en les darreres eleccions. La il.legalitzacó, que ha estat protestada amb disturbis, ha provocat un comunicat de la presidència sueca de la UE en que mostra la seva "preocupació" pel fet i fa una crida a Turquia "a prendre les mesures constitucuinals necessàries per adaptar la seva legislació sobre partits politics a les regles europees". Cal assenyalar que els diputats kurds han esdevingut actius no només en la defensa dels drets de la seva nació i els seus ciutadans sinó que tot sovint han donat suport a l'ampliació dels drets i llibertats en general, com ara en defensa del dret a l'objecció de consciència al servei militar.
Erdogan vol l'autonomia del Kurdistan
El segon govern Erdogan va endegar a principis de la legislatura un ambiciós programa destinat a trobar una solució satisfactòria per a totes les parts en el conflicte kurd. Va facilitar l'ensenyament del kurd i la seva radiodifusió. Veus com la de la cantant Aynur Dogan o el bard Sivan Perves no havien tingut mai tanta promoció. Però la iniciativa més important passa per un acord de tipus polític.
El govern va obrir fa uns mesos un ampli procés de diàleg que ha abastat entitats i grups de tota mena, (favorables i contraris) a establir al Kurdistan una àmplia autonomia. El procés estava gairebé enllestit, tal com han anat recollint les edicions en anglès de diaris com Hurriyet. La idea és acordar un procés que acabaria culminant amb una reforma de la Constitució per establir l'autonomia en el màxim nivell de protecció jurídica.
Davant l'avanç del procés, les forces de la reacció (militars i establishment) que s'amaguen sota l'etiqueta de "laicistes" s'han llançat a una campanya per impedir-lo i boicotejar els esforços de diàleg. És en aquest context que el Tribunal Constitucional il.legalitza ara el Partit DTP acusant-lo de tenir lligams amb la guerrilla del PKK. Però fa anys que el DTP funciona amb normalitat en el marc democràtic, mai ha reivindicat la violència, no ha protagonitzat cap acció de desobediència institucional ni ha questionat ni el sistema ni la pròpia Constitució. Per això, que en l'argumentació s'hagi volgut comparar amb el cas de Batasuna no resisteix una anàlisi rigorosa.
Per tant, ens trobem en un nou intent d'enviar en orris l'important procés de reforma que Erdogan intenta des del Govern, que inclou l'adaptació del país als estàndards europeus i la seva modernització. Les celebracions que comencen el primer de gener a Istanbul en motiu de l'Any Europeu de la Cultura, permetran visualitzar el camí recorregut, força notable. Això no vol dir que en l'agenda quedin encara nombrosos temes pendents (per exemple, la legalització del dret a l'objecció de consciència) però l'agenda avança, malgrat els esforços de la vella guardia kemalista.
Ara, els kurds tenen dues opcions: abandonar el procés o fundar un partit nou. La segona opció permetria seguir endavant. No oblidem que el mateix partit ara en el govern s'ha hagut de refundar fins a tres vegades, i que el mateix Tribunal que ara il.legalitza el parit kurd va intentar de totes totes bloquejar l'accés d'Abdulà Gül a la Presidència.
27 de nov. 2009
La responsabilitat democràtica de la premsa
La iniciativa sense precedents protagonitzada per dotze diaris de Catalunya de publicar un mateix editorial defensant la dignitat del país en relació a la imminent sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut recupera el valor dels mitjans de comunicació com a agents socials i el valor intrínsec que la premsa escrita pot jugar en la construcció d'una democràcia participativa.
Durant la transició democràtica els mitjans de comunicació van jugar un paper molt important, que no ha estat encara prou valorat. Per mitjà dels diaris, la societat va poder seguir amb rigor i amb tots els elements en joc a la vista, les evolucions d'un règim caduc, fins que va caure, i va ser protagonista en primera pèrsona del procés de construcció de les noves institucions i de les seves lleis fonamentals. En aquell moment crític els diaris van comprendre que la seva responsabilitat anava mol més enllà d'exercir com a simples informants. I probablement és aquest el motiu pel qual durant molts anys no ha qualllat aquí la premsa sensacionalista, perque la ciutadania li va atribuir un paper incompatible amb la frivolitat.
L'editorial conjunt ens retorna a aquella responsabilitat social dels mitjans de comunicació. Ens ajuda a comprendre el poder que els mitjans poden tenir. I encara més, ens il-lustra sobre les possibilitats de participació democràtica en una societat avançada. La participació no es pot reduir a votar periòdicment, sino que té a veure en la intervenció quotidiana a través de la societat civil.
Cal un nou impuls per a Europa
L'elecció del gris democristià belga Van Prompuy i la baronessa socialista Cathy Ashton per posar en marxa el Tractat de Lisboa posa de manifest que els autèntics líders europeus (Merkel, Sarkozy, Balkenende, i també Zapatero) no estan disposats a avençar i aprofundir en la construcció europea ni a traspassar més sobirania dels Estats a les Institucions comunitàries. L'elecció ens diu que els nous avenços, si s'han de produir, ja els decidiran ells quan els convingui. Els Estats Nacionals segueixen sent els amos d'aquesta bonica entel.lèquia anomenada Europa.
No són bons temps per als europeistes convençuts ni per a les bones idees peregrines en l'àmbit europeu, perque els que ara manen, més que mai, són els interessos locals per sobre de cap projecte per fer d'Europa un actor mundial de primer nivell.
Europa és més que mai un projecte romàntic. Lluny queden els temps de decisions valentes i agosarades. Els temps del Tractat de Schengen que suprimeix les fronteres interiors, de la implantació de l'Euro, de la creació dels programes de mobilitat com Sòcrates i Erasmus. I també aquella voluntat de ferro que feu possible la reunificació d'Alemanya, l'ampliació a l'Est i la revaloritazció del Parlament Europeu amb noves atribucions.
L'agenda europea actual es centra en pocs però destacats objectius, i tots ells són econòmics, cap d'ells té a veure amb una aposta per la creació d'un espai de més llibertats, més democràcia, més drets humans i socials, en definitiva, res a veure amb el desenvolupament dels valors intrinsecament europeus.
El primer dels grans objectius de l'actual agenda europea té a veure amb l'energia. Aquí, es prefereix pactar amb la Rússia de Putin (que intel.ligentment va fitxar l'ex canceller Schroeder per defensar els interesos russos a Europa) abans que apostar pel gasoducte Nabucco, un projecte que donaria a Europa sobirania energètica, o potenciar els acords amb el Magreb (com actualment fa l'Estat Espanyol sense problemes) Quins són els beneficis d'aquest tracte amb Rússia?
El segon té a veure amb la potenciació de l'àrea que formen eslaus i bàltics, cap a Rússia, com a nou centre d'operacions econòmiques, en detriment de l'Europa Mediterrània. La Mediterània està sent neutralitzada,en favor de l'est. I el tercer és l'abandonament del model d'Europa social proposat pels fundadors de la CEE, ara en nom del liberalisme salvatge, exemplificat per la directiva Bolkestein sobre lliure comerç i la croada de la comissària Kroes contra tota corporació amb restes de participació estatal, croada que per cert amenaça també els mercats municipals.
Ens cal un nou impuls per Europa, i l'impuls ha de ser decidit, valent.
D'una banda, cal ampliar l'Europa social i de les llibertats. És un procés al que es poden sumar els països que se sentin a punt per fer-ho i anar-se ampliant. Un procés similar al de la unió duanera de Schengen, de la qual ara forma part fins i tot Suïssa.
En segon lloc, ens cal una Europa que torni a veure de les seves fonts culturals, de la mediterrània. Perquè només la mediterrània ofereix un estil de vida saludable que equilibra treball amb temps social i per a l'oci.
I en tercer lloc, ens cal una Europa amb un lideratge clar, que pugu situar la Unió Europea amb una sola veu al costat dels Estats Units, Xina o Rússia, i que promogui una determinada idea de vida, de societat, vinculada als valors centrats en la persona.
17 de nov. 2009
Turquia, Europa, la Mediterrània
La ignorància de molts occidentals respecte dels turcs fa que en les converses familiars i de cafè se'ls confongui sovint amb els àrabs o que s'assimili turc amb islàmic, oblidant que els turcs pertanyen a una cultura vinguda de les estepes de l'Àsia Central, basada en pastoreig i no en l'agricultura i que parla una llengua emparentada amb el mongol, que poc té a veure amb els seus actuals veïns del creixent fèrtil o els més llunyans de la península aràbiga, esencialment agricultors i linguisticament semites.
Els turcs han estat sempre vistos pels àrabs com el seu enemic històric, que els colonitzà durant cinc-cents anys i que entre altres coses s'endugué a Istanbul les relíquies del Profeta, avui exhibides amb tots els honors en una de les sales del Palau de Topkapi. Els europeus recorden els otomans sobretot pels pirates berberescos instal.lats al Magreb, per les flotes que en el segle XVI s'enduien homes, dones i botins a la capital o pel llunyà setge de Viena o la batalla de Kosovo Polje. Certament, l'Imperi Otomà fou un imperi important durant tota l'edat moderna i rivalitzà amb l'espanyol o l'anglès en l'escena internacional.
Però les diferències entre àrabs i turcs són molt més grans i profundes, abans i ara. L'any 1922, Mustafà Kemal, anomenat Ataturk, pare de Turquia, va posar en marxa un conjunt de transformacions en l'àmbit jurídic, cultural i social fins a situar el seu país a l'avantguarda de l'època: les dones van accedir al dret a vot, es proclamà una república laica, la llengua va passar a escriure's usant l'alfabet llatí i fou reformada i simplificada. Això si, utilitzant el poder militar, sense contemplacions, a l'hora d'homogeneitzar el país, com només la Revolució Francesa havia fet abans, i provocant la submissió dels kurds i una sagnant represàlia contra els armenis que ha dut a parlar de genocidi.
Però en l'actualitat, la política i la societat turca estan vivint un nou procés de canvi profund. La política va ser sacsejada fins als seus fonaments amb l'arribada al poder de l'actual força de Govern, el partit AK que lidera Recep Tayip Erdogan. Aquesta organització, que usa una bombeta elèctrica com a ideograma, va arribar democràticament al poder en ensorrar-se per corrupció el conjunt de forces mal anomenades laiques i modernes. I d'alguna manera pren el relleu modernitzador que Ataturk va inspirar als anys 20: apropament als estandards europeus, lluita contra les desigualtats i en favor dels ideals republicans.
Les forces de la reacció, maldissimuladament liderades per les elits que durant tants anys van manar sense cap control (militars, funcionaris, families enriquides pels privilegis atorgats per un malentès kemalisme) intenten presentar Erdogan i l'AK com una força radical, perillosament islàmica i, ara darrerament, anti-turca.
Però el cas és que Erdogan està aconseguint uns resultats sorprenents. En política interna, ha aconseguit aixecar l'economia i acabar amb la corrupció. Ha trencat amb el tabú kurd, donant carta de naturalesa a la seva llengua, que ara es pot sentir als mitjans de comunicació i ser ensenyada a les escoles, i permetent als partits kurds elegir diputats al Parlament. En les relacions exteriors, el seu actiu ministre d'exteriors està a punt d'aconseguir un acord de pau històric amb Armènia. Erdogan ha estat un dels promotors més actius de la proposta de Diàleg de Civilitzacions, i tot això mantenint-se a l'OTAN i millorant la seva relació amb els veïns àrabs com Síria.
La Unió Europea està deixant de tenir arguments reals contra l'intent turc de formar part del seu selecte club, que potser ja no és tan selecte després de les darreres incorporacions. L'oposició a Turquia té en realitat més a veure amb l'economia i el mercat de treball que amb la cultura i la religió.
Turquia i la UE
Els països mediterranis no s'adonen del potencial de comptar amb Turquia com a aliat dins Europa. Una Europa que sembla que prioritza les relacions comercials amb Rússia i els països eslaus més que amb els de la mediterrània.
Europa, i en especial els pobles mediterranis, necessitem una Turquia democràtica, oberta a Europa, que reconegui les seves identitats diverses i que ajudi a configurar de nou l'espai mediterrani com el gran pont de mar blava que havia estat des de l'antiguetat fins al segle XV.
Un espai que fenicis, grecs, cartaginesos, romans, catalans, venecians i genovesos van convertir en el model més avançat de cultura, comerç i civilització.
Els turcs han estat sempre vistos pels àrabs com el seu enemic històric, que els colonitzà durant cinc-cents anys i que entre altres coses s'endugué a Istanbul les relíquies del Profeta, avui exhibides amb tots els honors en una de les sales del Palau de Topkapi. Els europeus recorden els otomans sobretot pels pirates berberescos instal.lats al Magreb, per les flotes que en el segle XVI s'enduien homes, dones i botins a la capital o pel llunyà setge de Viena o la batalla de Kosovo Polje. Certament, l'Imperi Otomà fou un imperi important durant tota l'edat moderna i rivalitzà amb l'espanyol o l'anglès en l'escena internacional.
Però les diferències entre àrabs i turcs són molt més grans i profundes, abans i ara. L'any 1922, Mustafà Kemal, anomenat Ataturk, pare de Turquia, va posar en marxa un conjunt de transformacions en l'àmbit jurídic, cultural i social fins a situar el seu país a l'avantguarda de l'època: les dones van accedir al dret a vot, es proclamà una república laica, la llengua va passar a escriure's usant l'alfabet llatí i fou reformada i simplificada. Això si, utilitzant el poder militar, sense contemplacions, a l'hora d'homogeneitzar el país, com només la Revolució Francesa havia fet abans, i provocant la submissió dels kurds i una sagnant represàlia contra els armenis que ha dut a parlar de genocidi.
Però en l'actualitat, la política i la societat turca estan vivint un nou procés de canvi profund. La política va ser sacsejada fins als seus fonaments amb l'arribada al poder de l'actual força de Govern, el partit AK que lidera Recep Tayip Erdogan. Aquesta organització, que usa una bombeta elèctrica com a ideograma, va arribar democràticament al poder en ensorrar-se per corrupció el conjunt de forces mal anomenades laiques i modernes. I d'alguna manera pren el relleu modernitzador que Ataturk va inspirar als anys 20: apropament als estandards europeus, lluita contra les desigualtats i en favor dels ideals republicans.
Les forces de la reacció, maldissimuladament liderades per les elits que durant tants anys van manar sense cap control (militars, funcionaris, families enriquides pels privilegis atorgats per un malentès kemalisme) intenten presentar Erdogan i l'AK com una força radical, perillosament islàmica i, ara darrerament, anti-turca.
Però el cas és que Erdogan està aconseguint uns resultats sorprenents. En política interna, ha aconseguit aixecar l'economia i acabar amb la corrupció. Ha trencat amb el tabú kurd, donant carta de naturalesa a la seva llengua, que ara es pot sentir als mitjans de comunicació i ser ensenyada a les escoles, i permetent als partits kurds elegir diputats al Parlament. En les relacions exteriors, el seu actiu ministre d'exteriors està a punt d'aconseguir un acord de pau històric amb Armènia. Erdogan ha estat un dels promotors més actius de la proposta de Diàleg de Civilitzacions, i tot això mantenint-se a l'OTAN i millorant la seva relació amb els veïns àrabs com Síria.
La Unió Europea està deixant de tenir arguments reals contra l'intent turc de formar part del seu selecte club, que potser ja no és tan selecte després de les darreres incorporacions. L'oposició a Turquia té en realitat més a veure amb l'economia i el mercat de treball que amb la cultura i la religió.
Turquia i la UE
Els països mediterranis no s'adonen del potencial de comptar amb Turquia com a aliat dins Europa. Una Europa que sembla que prioritza les relacions comercials amb Rússia i els països eslaus més que amb els de la mediterrània.
Un espai que fenicis, grecs, cartaginesos, romans, catalans, venecians i genovesos van convertir en el model més avançat de cultura, comerç i civilització.
16 de nov. 2009
Tots els inicis....
Ja fa temps que ho tenia al cap, però... avui si! Per a tots els que pensin que les idees peregrines són les que mouen el món, inicio aquesta aventura digital. L'Anna Manso n'és una mica responsable, i la Julia de la pelicula "Julie i Julia" potser també. Sempre he tingut la impressió que les meves idees peregrines provocaven d'entrada escepticisme quan no cares estranyes.. Però després d'haver viscut l'acompliment d'algunes d'aquestes "peregrinades" com ara la supressió del servei militar, la integració de les persones amb discapacitat a la universitat, el treball amb voluntaris dins els centres de refugiats o de centres penitenciaris... penso que potser algunes d'aquelles idees valia la pena lluitar-les i mantenir-se tossut i determinat a la seva consecució. Desitjo que tots ho passeu bé llegint-les!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
