Millorar Barcelona: propostes fàcils i poc costoses

Viatjar sempre ha estat la meva gran afició. Viatjo des dels 12 anys per Europa i arreu del món. Allà on he estat m'ha interessat  conèixer com és la gent i com viu, quins costums i  tradicions (i també quines propostes gastrònomiques i culturals) són pròpis de cada lloc.
Això crec que em dona, ho dic amb modèstia, una certa perspectiva, i sobretot em permet comparar serveis i actituds, i també com han evolucionat les ciutats i els països que he conegut en un lapse que em sembla suficient per extreure alguns conclusions.
Em sembla que algunes ciutats han avançat molt i bé en els darrers quinze o vint anys, an algunes ocasions gràcies a algun esdeveniment internacional. Però sobretot crec que allà on els anys de progrés ecònomic s'han unit a una voluntat cívica i col.lectiva, els resultats són espectaculars, mentre que on aquesta manca de cohesió i sentit de comunitat o de país han mancat, i han primat els interessos individuals, la ciutat o el país han perdut pistonada i la qualitat de vida ha disminuït.
Dit això, permeteu-me una primar afirmació pel broc gros: crec que Bacelona ha perdut embranzida, pistonada. I que des del gran impuls del 92 no ha avançat en la mateixa mesura que altres, al mateix ritme: altres ciutats que li anaven molt enrere ara ens sobrepassen clarament en molts indicadors o bé estan al nostre nivell.
En successius apunts m'agradaria anar desgranant en què baso aquesta afirmació, quins són els llocs que em sembla que ens estan passant al davant i en quins aspectes.
Avanço una altra idea: no es tracta només de manca d'inversions, de diners, sino sobretot de manca de civisme, esperit de servei públic i d'ambició col.lectiva.

Quin urbanisme per quina ciutat?

La Barcelona que volem és una ciutat formada per barris amb places, jardins i espais públics, una arquitectura mediterrània i on trobem els serveis bàsics d'ensenyament, salut, lleure i els productes que necessitem en la proximitat o una ciutat formada per places dures, blocs de pisos, i grans espais buits de contingut? Sembla que en les darreres dècades s'ha optat pel segon model en nom d'una modernitat que només satisfà l'esquerra caviar i els estudis d'alt disseny. En tenim exemples arreu: a Ciutat Vella (Plaça dels Àngels) al Forum, a la nova plaça de les Glòries, a la nova plaça Lesseps o en l'operació comercial que es dibuixa a La Sagrera. De res semblen haver servit les protestes veinals que al seu moment van desqualificar el primer d'aquests experiments per inútil, l'anomenada Pça dels Països Catalans, davant l'Estació de Sants: el Consistori ha encarregat al mateix arquitecte la urbanització de la Pça Lesseps. Això es tradueix en espais en pendent, sense arbrat, amb paviments durs i irregulars i incapaços de crear les condicions necessàries pel gaudi i l'encontre.  Què fa que els responsables municipals no entenguin que les places públiques tal com sempre s'han entès a la mediterrània donen un valor afegit incalculable a la vida urbana? Es tracta de respectar una tradició ben senzila: fer de les places espais amigables, agradables i tranquils on trobar els veïns, deixar jugar la canalla, passejar els animals domèstics o llegir el diari... amb ombra a l'estiu i verd a l'hivern. És tant demanar? Per comptes d'això, les ments pensants es van deixar endur ja fa molt per modes que només viuen encara en escoles de disseny segurament molt europees però que ens són impròpies i resulten perfectament inútils.   Diuen que un dels responsables del mal es diu Sr. Acebillo i que va ser l'arquitecte municipal en cap. Aquest alt càrrec era conegut per les seves males maneres i mala educació, i pels rampells en la seva dèria per imitar allò que veia en els seus viatges. Ell és el responsable de l'anell de les Glòries, per exemple, i també del seu desmantellament i l'actual projecte sense ànima.
La idea peregrina en aquest cas és ben fàcil: retornem als models clàssics i a la nostra arquitectura urbana en els barris que són per a viure-hi. Perquè a tothom agrada més el tipus d'habitatge que hi ha a Gràcia, Horta, Sarrià o l'Eixample envers l'urbanisme massificat i vertical? També implñica replantejar operacions especulatives com la de La Sagrera. A qui afavoreixen? Què han fet a l'antiga Estació de Rodalies on s'han carregat patrimoni històric i han construït blocs estils Benidorm just davant d'on ja n' hi ha uns altres que també desfiguren La Barceloneta?
Una ciutat per viure-hi és una ciutat amb més espais públics acollidors on sigui més senzill integrar-se, parlar, conèixer els altres i fruir de la vida.

Barcelona necessita canvis (I)

L'amic Pere Nieto ens estimula en el seu blog a identificar els problemes de Barcelona i comentar-los breument, però en trobo tants i de tant grossos que em sembla que mereixen el seu propi espai. En els propers dies miraré d'anar-ne desgranant alguns, amb algunes propostes que facin honor al nom del meu espai.

Ressorgiment

Catalunya, el poble de Catalunya, necessita un ressorgiment. Amb l'Estatut retallat, sense recursos econòmic (degut a un mal sistema de finançament) i amb els ànims molt baixos entre la població (atur, desencís, atonia) el nou Govern que presidirà Artur Mas hauria de fer un plantejament valent, agosarat, de nou tipus. Una crida a la ciutadania per aixecar el país, en el contet d'un d de País, amb propostes concretes, on cadascú pugui fer la seva feina: el Govern i el Parlament d’una banda, la societat civil de l’altra, i els ciutadans des del seu àmbit personal, familiar i de barri. Un "bon Govern", per si sol, no se'n podrà sortir sense la participació social, i la complicitat quotidiana de la gent concreta.

Estem en un moment que podria ser històric. Però no tant perquè hagi de canviar el nostre marc jurídic o fiscal de manera imminent, sinó per la possibilitat d'implicar el conjunt dels catalans en un programa de redreçament que permeti a tots i cadascun de nosaltres participar en accions, programes i iniciatives cíviques i socials, per exemple a través del voluntariat i un programa de servei cívic, en la solució de problemes que només des del Govern no es podran aconseguir.

Un programa de país, més enllà dels interessos puntuals i de cada partit, que permeti a cadascú contribuir de manera directa i efectiva en la construcció d’una Catalunya millor.

L'immovilisme laicista boicoteja una solució pel Kurdistan

A Turquia, el Tribunal Constitucional també juga a fer política. La decisió d'il.legalitzar el Partit de la Societat Democràtica (DTP),  és un autèntic atemptat a la política de diàleg en relació al conflicte kurd encetada pel govern renovador i islamista moderat d'Erdogan. El DTP és una força que va obtenir 21 dels 550 diputats en les darreres eleccions. La il.legalitzacó, que ha estat protestada amb disturbis, ha provocat un comunicat de la presidència sueca de la UE en que mostra la seva "preocupació" pel fet i fa una crida a Turquia "a prendre les mesures constitucuinals necessàries per adaptar la seva legislació sobre partits politics a les regles europees". Cal assenyalar que els diputats kurds han esdevingut actius no només en la defensa dels drets de la seva nació i els seus ciutadans sinó que tot sovint han donat suport a l'ampliació dels drets i llibertats en general, com ara en defensa del dret a l'objecció de consciència al servei militar.

Erdogan vol l'autonomia del Kurdistan
El segon govern Erdogan va endegar a principis de la legislatura un ambiciós programa destinat a trobar una solució satisfactòria per a totes les parts en el conflicte kurd. Va facilitar l'ensenyament del kurd i la seva radiodifusió. Veus com la de la cantant Aynur Dogan o el bard Sivan Perves no havien tingut mai tanta promoció. Però la iniciativa més important passa per un acord de tipus polític.

El govern va obrir fa uns mesos un ampli procés de diàleg que ha abastat entitats i grups de tota mena, (favorables i contraris) a establir al Kurdistan  una àmplia autonomia. El procés estava gairebé enllestit, tal com han anat recollint les edicions en anglès de diaris com Hurriyet. La idea és acordar un procés que acabaria culminant amb una reforma de la Constitució per establir l'autonomia en el màxim nivell de protecció jurídica.

Davant l'avanç del procés, les forces de la reacció (militars i establishment) que s'amaguen sota l'etiqueta de "laicistes" s'han llançat a una campanya per impedir-lo i boicotejar els esforços de diàleg. És en aquest context que el Tribunal Constitucional il.legalitza ara el Partit DTP acusant-lo de tenir lligams amb la guerrilla del PKK. Però fa anys que el DTP funciona amb normalitat en el marc democràtic,  mai ha reivindicat la violència, no ha protagonitzat cap acció de desobediència institucional ni ha questionat ni el sistema ni la pròpia Constitució. Per això, que en l'argumentació s'hagi volgut comparar amb el cas de Batasuna no resisteix una anàlisi rigorosa.

Per tant, ens trobem en un nou intent d'enviar en orris l'important procés de reforma que Erdogan intenta des del Govern, que inclou l'adaptació del país als estàndards europeus i la seva modernització. Les celebracions que comencen el primer de gener a Istanbul en motiu de l'Any Europeu de la Cultura, permetran visualitzar el camí recorregut, força notable. Això no vol dir que en l'agenda quedin encara nombrosos temes pendents (per exemple, la legalització del dret a l'objecció de consciència) però l'agenda avança, malgrat els esforços de la vella guardia kemalista.

Ara, els kurds tenen dues opcions: abandonar el procés o fundar un partit nou. La segona opció permetria seguir endavant. No oblidem que el mateix partit ara en el govern s'ha hagut de refundar fins a tres vegades, i que el mateix Tribunal que ara il.legalitza el parit kurd va intentar de totes totes bloquejar l'accés d'Abdulà Gül a la Presidència.

La responsabilitat democràtica de la premsa

La iniciativa sense precedents protagonitzada per dotze diaris de Catalunya de publicar un mateix editorial defensant la dignitat del país en relació a la imminent sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut recupera el valor dels mitjans de comunicació com a agents socials i el valor intrínsec que la premsa escrita pot jugar en la construcció d'una democràcia participativa.

Durant la transició democràtica els mitjans de comunicació van jugar un paper molt important, que no ha estat encara prou valorat. Per mitjà dels diaris, la societat va poder seguir amb rigor i amb tots els elements en joc a la vista, les evolucions d'un règim caduc, fins que va caure, i va ser protagonista en primera pèrsona del procés de construcció de les noves institucions i de les seves lleis fonamentals. En aquell moment crític els diaris van comprendre que la seva responsabilitat anava mol més enllà d'exercir com a simples informants. I probablement és aquest el motiu pel qual durant molts anys no ha qualllat aquí la premsa sensacionalista, perque la ciutadania li va atribuir un paper incompatible amb la frivolitat.

L'editorial conjunt ens retorna a aquella responsabilitat social dels mitjans de comunicació. Ens ajuda a comprendre el poder que els mitjans poden tenir. I encara més, ens il-lustra sobre les possibilitats de participació democràtica en una societat avançada. La participació no es pot reduir a votar periòdicment, sino que té a veure en la intervenció quotidiana a través de la societat civil.