La ignorància de molts occidentals respecte dels turcs fa que en les converses familiars i de cafè se'ls confongui sovint amb els àrabs o que s'assimili turc amb islàmic, oblidant que els turcs pertanyen a una cultura vinguda de les estepes de l'Àsia Central, basada en pastoreig i no en l'agricultura i que parla una llengua emparentada amb el mongol, que poc té a veure amb els seus actuals veïns del creixent fèrtil o els més llunyans de la península aràbiga, esencialment agricultors i linguisticament semites.
Els turcs han estat sempre vistos pels àrabs com el seu enemic històric, que els colonitzà durant cinc-cents anys i que entre altres coses s'endugué a Istanbul les relíquies del Profeta, avui exhibides amb tots els honors en una de les sales del Palau de Topkapi. Els europeus recorden els otomans sobretot pels pirates berberescos instal.lats al Magreb, per les flotes que en el segle XVI s'enduien homes, dones i botins a la capital o pel llunyà setge de Viena o la batalla de Kosovo Polje. Certament, l'Imperi Otomà fou un imperi important durant tota l'edat moderna i rivalitzà amb l'espanyol o l'anglès en l'escena internacional.
Però les diferències entre àrabs i turcs són molt més grans i profundes, abans i ara. L'any 1922, Mustafà Kemal, anomenat Ataturk, pare de Turquia, va posar en marxa un conjunt de transformacions en l'àmbit jurídic, cultural i social fins a situar el seu país a l'avantguarda de l'època: les dones van accedir al dret a vot, es proclamà una república laica, la llengua va passar a escriure's usant l'alfabet llatí i fou reformada i simplificada. Això si, utilitzant el poder militar, sense contemplacions, a l'hora d'homogeneitzar el país, com només la Revolució Francesa havia fet abans, i provocant la submissió dels kurds i una sagnant represàlia contra els armenis que ha dut a parlar de genocidi.
Però en l'actualitat, la política i la societat turca estan vivint un nou procés de canvi profund. La política va ser sacsejada fins als seus fonaments amb l'arribada al poder de l'actual força de Govern, el partit AK que lidera Recep Tayip Erdogan. Aquesta organització, que usa una bombeta elèctrica com a ideograma, va arribar democràticament al poder en ensorrar-se per corrupció el conjunt de forces mal anomenades laiques i modernes. I d'alguna manera pren el relleu modernitzador que Ataturk va inspirar als anys 20: apropament als estandards europeus, lluita contra les desigualtats i en favor dels ideals republicans.
Les forces de la reacció, maldissimuladament liderades per les elits que durant tants anys van manar sense cap control (militars, funcionaris, families enriquides pels privilegis atorgats per un malentès kemalisme) intenten presentar Erdogan i l'AK com una força radical, perillosament islàmica i, ara darrerament, anti-turca.
Però el cas és que Erdogan està aconseguint uns resultats sorprenents. En política interna, ha aconseguit aixecar l'economia i acabar amb la corrupció. Ha trencat amb el tabú kurd, donant carta de naturalesa a la seva llengua, que ara es pot sentir als mitjans de comunicació i ser ensenyada a les escoles, i permetent als partits kurds elegir diputats al Parlament. En les relacions exteriors, el seu actiu ministre d'exteriors està a punt d'aconseguir un acord de pau històric amb Armènia. Erdogan ha estat un dels promotors més actius de la proposta de Diàleg de Civilitzacions, i tot això mantenint-se a l'OTAN i millorant la seva relació amb els veïns àrabs com Síria.
La Unió Europea està deixant de tenir arguments reals contra l'intent turc de formar part del seu selecte club, que potser ja no és tan selecte després de les darreres incorporacions. L'oposició a Turquia té en realitat més a veure amb l'economia i el mercat de treball que amb la cultura i la religió.
Turquia i la UE
Els països mediterranis no s'adonen del potencial de comptar amb Turquia com a aliat dins Europa. Una Europa que sembla que prioritza les relacions comercials amb Rússia i els països eslaus més que amb els de la mediterrània.
Europa, i en especial els pobles mediterranis, necessitem una Turquia democràtica, oberta a Europa, que reconegui les seves identitats diverses i que ajudi a configurar de nou l'espai mediterrani com el gran pont de mar blava que havia estat des de l'antiguetat fins al segle XV.
Un espai que fenicis, grecs, cartaginesos, romans, catalans, venecians i genovesos van convertir en el model més avançat de cultura, comerç i civilització.
